Història

LA PARRÒQUIA DE BENISSA
Joan Josep Cardona Ivars
Arxiver parroquial
Les excavacions arqueològiques dutes a terme sobre el solar on estava erigit el primitiu temple de Benissa, la coneguda església vella de Sant Pere, confirmaren que sobre les reformes dutes a terme en diverses èpoques existí un nucli original molt més antic que el que tradicionalment ens és conegut. Tot ens porta a considerar que aquell temple era dels denominats com església de conquesta, és a dir del temps del rei Jaume I. El testimoni d’un benifet passat de l’extingida església del penyal d’Ifach, a la de Benissa en l’any 1391 ratifica l’antiguetat de la parròquia benissera.Documentació de l’any 1405 informa que la fàbrica original de característiques gòtiques s’eixampla en temps del rector Guillem de Bellvís, obres que novament s’han de continuar al voltant de l’any 1543 introduint elements renaixentistes tombant la casa abadia i adequant el temple amb construccions defensives per a guardar-se dels atacs dels pirates berberiscos. A partir d’eixe instant, i per la sèrie dels llibres sagramentals, es pot seguir la seqüència cronològica dels seus rectors. Iniciaran el llistat Pere Segarra (1543-1560), Gaspar de Puigmoltó (1560-1578), Jaume Morell, Nadal de Mena, Cristòfol Gaçull i altres. Els rectors estaven auxiliats pel seu corresponent vicari més una massa de beneficiats destinats  a oferir un millor servei litúrgic i per als que les famílies principals (els Feliu, els Ivars del Povil, els Morell i els Torres) dotaren amb rendes i censals suficients per al seu sosteniment.En la rectoria de Joan Baptista Feliu es fa fundar el convent de franciscans, obra feta a munificència del marquès d’Ariza en l’any 1613, ocupant terrenys a ponent de la vila i cedits per Andreu Ivars del Povil. La comunitat franciscana, a excepció del període de la exclaustració de Mendizabal i la guerra de 1936-39, ha estat sempre present en la vida benissera col·laborant a la millora espiritual dels seus habitants, i tenint obert entre els anys 1887 i 1975 el seu seminari menor, centre de prestigi pedagògic que serví per a educar a diverses generacions d’estudiants de la província eclesiàstica franciscana. Pocs anys després de la fundació del convent, en l’any 1624, es fonamentà la llegenda de la vinguda al poble d’una pintura representant  a la Puríssima Concepció de Maria deixada a casa de Joan Vives per dos misteriosos pelegrins,  adquirint immensa popularitat devocional. En l’any 1684, amb motiu de ser ubicada la imatge en un valuós expositor se li feren festes excepcionals marcant, a partir d’eixe any, el cicle anual de celebracions festives en qualitat de patrona del poble confirmada en l’any 1954 amb motiu de la seua coronació.

Durant el segle XVIII regida la parròquia pels rectors Gaspar i Josep Morell, Joan Baptista Orts, Cristòfol Ronda i Fèlix Parets es feren eixamples a l’església del convent amb la construcció de les capelles de Sant Lluís i del Santíssim, vivint aquell recinte un esplendent moment cultural en ser autoritzada una càtedra de llatinitat. Els rectors d’eixa època, fills de la renovació cultural del període, promogueren obres de benefici comú com la fundació del nou hospital i l’auspici d’escoles infantils. Són clergues destacats d’eixe temps el doctor Pasqual Morell, el franciscà Fra Vicent Martínez Colomer i el doctor Josep Feliu, membre elector dels diputats a les Corts de Cadis i posseïdor de la més important biblioteca de la comarca.

L’edifici primitiu, al que s’afegí al segle XVIII la capella de la comunió, donava símptomes de ruïna en l’any 1860, situació que s’agreujà a darrers de segle per l’inevitable enderroc del campanar a causa dels desperfectes originats per una violenta turmenta. Davant eixa circumstància es formà una junta d’obres amb la missió de buscar solar adient dins dels nous projectes d’expansió urbanística del poble. Sobre terrenys oferits per Clara Torres Orduña s’iniciaven les obres en l’any 1902 en la rectoria de Vicent Zorita. Les proporcions del nou temple d’estil neogòtic basat en projecte de l’arquitecte d’Alcoi Vicent Pascual i la direcció d’obres de fra Maseo Company i Adrià Vela, fou agafada pel poble i els seus rectors, vicaris i beneficiats com una particular croada encaminada a dur a terme una obra de grans proporcions i de complexa execució.

Vicent Buigues Morell rector de 1913 a 1936 fou el vertader impulsor de les obres que quedaren enllestides en l’any 1929 essent beneït el temple per l’arquebisbe Prudenci Melo. Devastat el seu interior en la guerra de 1936 fou restaurat pel nou rector Francisco Martínez Ciudad i continuat pel seu successor Julio Alcaraz que enllestí el segon campanar i reformà el primitiu.

En l’actualitat del present rector, Domingo Sabater Salelles, tingueren lloc les efemèrides del centenari de l’inici de les obres del nou temple, ocasió que serví per fer la decoració interior amb el pintant general i la construcció de nous altars. També en aquest curat es feren les noves dependències parroquials en modern edifici que motivà una important transformació urbanística deixant exempt de construccions veïnes l’edifici del temple.

Dins del terme jurisdiccional de la parròquia a més de l’església del convent es troben les ermites de Santa Anna (segle XVII), Sant Jaume, Sant Josep, Lleus, Pinos i Benimarraig (segles XIX i XX) i les fundacions religioses  de les germanes franciscanes de la Fundació Abargues i la Fundació Dolores Piera, destinades les primeres a l’ensenyament i la segona a la cura d’ancians.

La vida espiritual de la parròquia s’ha enriquit en tot temps amb l’eclosió de vocacions religioses tan regulars com seculars. De les primeres s’ha de fer esment dels prestigiosos historiadors franciscans fra Vicent Martínez Colomer (1762-1820), fra Andreu Ivars Cardona (1885-1936), del caputxí fra Melchor de Benissa (1871-1957) ministre general de la seua orde i de l’escolapi, i després bisbe evangèlic i escriptor Joan Baptista Cabrera Ivars (1837-1916), com també la religiosa de l’Oreto Anselma Font Giner (1875-1960), nomenada filla adoptiva de Bilbao pels seus treballs en la beneficència hospitalària d’aquella ciutat.